Barcelona Montserrat, GR 6

La tradició d’arribar a peu a Montserrat arrenca de l’edat mitjana, quan no hi havia cap altra manera d’acostar-se a venerar la 'Moreneta'. Desde llavors, nombrosos grups de pelegrins (anomenats romeus) pugen a peu a Montserrat i al igual que es feia històricament, amb uns amics vam decidir fer el camí romeu de Barcelona a Montserrat, travessa que actualment està marcada com a GR-6. Després d'aquesta decisió tant espontània, vam buscar informació sobre el GR-6, però vam trobar que hi havia troços mal senyalitzats. A més, depenent de les ressenyes, els recorreguts poden ser d'entre 48 a 62km. Tot i això, no ens vam pas desil·lusionar.

La sortida va ser a les 6h del matí de l'estació de metro Mundet, d'allà cap al Parc del Laberint d'Horta i per la dreta agafàvem el GR6 que ens havia de dur fins a Montserrat. El primer tram, el vam fer amb frontals, Collserola amunt Collserola avall, fins arribar al Pi d'en Xandri i d'allà a Sant Cugat. Tot i que era mig fosc era certament un dels trams més interessants. De Sant Cugat a les Fonts, no està del tot malament. La sortida pel polígon de St. Cugat no és molt agradable però un cop passat l'HP la cosa comença a millorar tot i que les marques del GR comencen a disminuir. Per sort no vam tenir cap problema per arribar a Les Fonts, on cap a les 10h vam fer una paradeta per esmorzar. 

En sortir de Les Fonts vam marxar cap a Olesa. Aquest tram és el més lleig (excepte la riera) i també el menys senyalitzat. Primer, d'urbanització en urbanització fins arribar a la riera de Gaia; un cop allà, el GR sembla desaparèixer, si creues la riera i vas a la dreta trobes el GR97, però teòricament el GR6 segueix riera avall cap a l'esquerra, així que això vam fer. Després de caminar una estoneta sense veure cap senyal, trobem casi al mig de la riera un pal indicador que ens assenyala correctament el camí, així que seguim baixant pel mig molta estona sense trobar cap senyal, fins al punt de plantejar-nos tornar enrera. Seguint riera avall trobem una font i un indicador de l'antic camí ral. Finalment, després de molta estona pel mig de la riera (30min?) veiem 2 ponts de ciment i una mica més enllà un pal indicador del camí de Sant Jaume que va fins a Montserrat, del GR ni rastre. Així que decidim seguir aquest camí, indicat amb fletxes grogues fins a Olesa. En algun punt tallem el GR97 un altre cop, i una mica més enllà, cap a l'urbanització d'Oasis, retrobem el GR. 

Un cop a Olesa, fem una parada per dinar en un bar, on en veure'ns les cares en inviten a unes patates fregides boníssimes. Sort de les patates, perquè jo estava fet caldo de la baixada... Al cap d'una estoneta, xino xano cap a Montserrat. La sortida d'Olesa no està ben indicada (s'ha d'anar direcció Esparraguera) però fàcilment s'arriba per carretera a la falda de la muntanya on al costat d'un pont comença la pujada. D'allà, fins al Monestir! La pujada va ser dura: un primer tram massa ràpid va fer que m'hagués de seure més d'un cop a agafar aire i menjar galetes, però gràcies als ànims del meu amic amb 2 horetes de pujada erem al Monestir de Montserrat. 

Així doncs, després d'encara no sé quants kilometres i 13 horetes (encara no eren les 19h del vespre) vam poder agafar el cremallera i el ferrocarril per tornar cap a casa amb butllofes als peus però molt satisfets! La ruta no està molt ben indicada: en alguns llocs les marques estan molt separades, a la riera de Gaia sembla que desapareixen i també són inexistents a a les sortides d'alguns pobles com Olesa. No és una travessa molt bonica, però tampoc tant horrible com me l'imaginava. Les parts més xul·les: creuar Collserola, la baixada de la riera de Gaia i la pujada a Montserrat. Val la pena!

Surtsey, l'illa que va sortir del no-res

A 7km de l'illa del Hierro, a les Canàries, s'han detectat senyals d'una erupció submarina a 2.000m de profunditat (serà el principi de la creació d'una illa?). Això, tot i que amb diferències, em recorda una història:

Un matí de novembre de 1963, al costat de les illes Westman, al sud d'Islàndia,  la tripulació d'un pesquer va veure una columna de fum que sortia del mig de l'oceà. Pensant-se que era un vaixell amb problemes s'hi van acostar. Un cop allà, la sorpresa va ser seva en trobar-se amb una sèrie d'explosions que sortien del mar i que expulsaven cendres. Era el principi de la creació d'una illa! 

L'erupció volcànica submarina va durar 5 anys i va formar 3 illes, només una de les quals ha resistit el pas del temps, actualment té 1.4 km² i segon els geòlegs, no hi ha perill que desaparegui. Aquesta illa va rebre el nom de Surtsey, en honor al Déu del foc nòrdic. No cada dia sorgeixen illes del fons del mar i ràpidament Surtsey va ser considerada una espècie de 'laboratori natural'. 

L'únic rastre humà és una cabana pels científics que l'estudien, que s'han d'assegurar de no introduir cap tipus de vida (llavors, animals, insectes,..) quan hi van per tasques d'investigació. A l'illa s'hi van fer primer diversos estudis geològics i després es va començar a estudiar la seva colonització. Es va aprofitar l'oportunitat per observar la creació d'un ecosistema del no-res i estudiar-ne la seva evolució. Plantes i animals s'han establert a l'illa. Al registre fet al 2008 s'hi van trobar 69 espècies de plantes, 14 d'ocells, així com petits invertebrats (aranyes, escarabats,..), a més, els seus voltants presenten una abundant vida marina.

Així doncs, Surtsey ha quedat aïllada d'una possible colonització humana, i la vida segueix allà lentament el seu curs. L'illa de Surtsey va ser declarada patrimoni mundial de la humanitat per la Unesco el 2008.

El desglaç a l'àrtic

A principis de Setembre, un estudi de l'IUP-Universitat de Bremen ens tornava a fer memòria sobre el desglaç de l'àrtic. Aquest cop, mostraven dades on es provava que l'extensió de gel a l'àrtic, o sigui, la quantitat de mar cobert per gel, havia arribat a un nou mínim històric, una nova conseqüència de l'escalfament global, sense dubte accelerat per l'ésser humà. A sota podeu veure l'evolució de la quantitat de gel a l'àrtic en funció de l'època de l'any durant els últims 9 anys. A més, es comparen amb la mitjana dels anys 1978-2008 (línia discontínua), on la quantitat de gel era clarament superior a la dels últims anys.

L'IUP de Bremen afirma que l'extensió del gel àrtic a l'estiu s'ha reduït fins a un 50% respecte al 1972, any en que es va començar a estudiar l'àrtic per satèl·lit. També fa un seguiment diari de l'estat del gel produint els seus propis mapes mitjançant un sensor japonès a bord d'una nau de la NASA.

El desglaç a l'àrtic pot tenir conseqüències nefastes per a l'ésser humà, entre d'altres: l'augment del nivell del mar (si es desfà el gel a sobre la superfície) i la desaparició de països, un canvi en la salinitat de l'oceà, que podria provocar canvis en els corrents marítims i amb això un canvi global del clima al planeta... També pot tenir efectes sobre la fauna, com la reducció d'animalons, peixos, mamífers (óssos polars, foques,..) o algues que habiten en aquests hàbitats. Cal destacar que les algues són el primer esglaó de la cadena tròfica de molts animals, per tant, la desaparició podria comportar-ne efectes desastrosos en la fauna àrtica. A més, l'efecte Albedo pot accelerar el procés de desglaç de l'àrtic. Aquest seria degut a que l'aigua provinent del gel desfet absorbeix més radiació (perquè és més fosca que el gel) causant un escalfament addicional.

A baix es pot veure una animació de l'ESA on es mostra l'estat del gel àrtic des de l'1 de Juny fins al 24 d'agost del 2011. Es veu clarament que el pas del nordest (per sobre de Rúsia) i del nordoest (per sobre de Canadà) es troben sense gel, i de forma simultània, cosa que només havia passat anteriorment una sola vegada. Aquests passos havien estat buscats per navegants (Davis, Hudson, Munsk, Barents, Laptev, Bering, Perfiyev, Nordenskiöld, Amundsen,...) durant més de 500 anys per trobar una ruta sense gel que unís l'oceà Atlàntic amb el Pacífic passant per l'oceà glacial àrtic. L'obertura dels passos fa que les companyies comercials puguin transportar per via marítima els materials de forma molt més ràpida a través del globus. Enguany el pas del nordoest s'ha travessat amb només 8 dies.

El desglaç també pot ocasionar problemes geoestratègics i/o territorials, basats en l'aprofitament dels recursos (jaciments de petroli, gas, minerals valuosos,...) de les noves zones accessibles un cop el gel s'ha retirat. Fins i tot els russos van plantar el 2007 una bandera a 4.200m de profunditat sota l'àrtic per reclamar-ne la sobirania.