El carbó i la revolució industrial

Abans del s.XVIII les fonts d'energia s'utilitzaven per produir calor, bàsicament per cuinar i escalfar. Els principals combustibles eren la fusta i el carbó. Aquest últim, que era bàsicament lignit, s'utilitzava en menor grau. Per exemple, el lignit no s'utilitzava en la producció d'acer degut a l'alt contingut de sofre. A partir del 1700, però, la fusta com a combustible ja era gairebé inexistent, i el carbó es va convertir en el motor de la industrialització dels països. Ara bé, no tot eren flors i violes. Les mines de carbó d'Anglaterra, la principal potencia mundial, estaven exhaurint les vetes més superficials, i les més profundes s'estaven constantment inundant amb aigua subterrània.

No va ser fins el 1712, que la revolució industrial es va salvar de la ruïna per la manca de carbó. Aleshores es va provar l'invent de Thomas Newcomen, un ferrer i pastor baptista al jaciment més gran de carbó d'Anglaterra (Coneygree Coal Works, situat a Staffordshire). L'invent era una màquina alimentada per carbó que bombejava l'aigua a 50 metres de profunditat que inundava la mina. Aquesta màquina era cara, feia soroll, i era molt ineficient (es perdia el 99% de l'energia calorífica del carbó!). Tot i això, bombejava l'aigua de forma més eficient que l'alternativa d'aleshores ( en què s'utilitzaven 50 caballs) i reduïa els costos d'extracció del carbó un 85%, retornant la productivitat a la mina. Gràcies a aquesta màquina, el 1750, la producció de carbó s'havia doblat i a finals del s.XVIII Anglaterra en produia 10 millons de tonelades, convertint-se en la primera economia energètica del món. 

Màquina de vapor de T.Newcomen

Les conseqüències de l'existència de la màquina de Thomas Newcomen van anar més enllà de la simple producció de carbó, doncs l'invent era una de les primeres màquines del món, que transformava l'energia química del carbó en treball, i ho feia amb molta més eficiència que els homes o els animals a què substituïa. Com més carbó s'obtenia més se'n cremava, i més coses es produïen, i cada desenvolupament tecnològic feia augmentar cada cop més la demanda de carbó. Inevitablement, es va crear una interdependènica entre producció i consum, i entre oferta i demanda.

Anglaterra cap al s.XVIII. Era habitual que les ciutats
estiguessin cobertes d'una boira produïda pel carbó ("smog").

Bardenas Reales

Les Bardenas Reales és un paratge natural situat al sud de Navarra, que des del 2000 forma part de la Reserva de la biosfera de la UNESCO. És un terreny sense cap nucli urbà però on hi ha una zona militar que es fa servir per fer pràctiques de tir (aquesta zona queda exclosa de la reserva de la biosfera). És una zona molt característica, el terreny ha estat fortament erosionat per l'aigua i el vent creant formes geològiques entre les quals destaquen els barrancs, els altiplans d'estructura tabular i els turons solitaris. L'estrucutra més famosa: el 'castildetierra' que es pot veure a sota.

La zona es va començar a formar fa 20.000 milions d'anys quan l'aigua provinent dels Pirineus, la serralada Ibèrica i les Catalànides (molt més prominents al Cretaci) es va començar a estancar. Durant 10.000 milions d'anys, diferents tipus de materials van començar a sedimentar. Degut a un procés de compactació i cimentació natural els dipòsits de sediments es van transformar poc a poc en roca sedimentària. Quan el que avui coneixem com l'Ebre es va obrir al mar, tota l'aigua acumulada es va buidar i els diferents materials es van començar a erosionar. Les formes es deuen a que en la part superior hi havia els materials més resitent (roca dura: gres, pedra calcària o conglomerat) que protegien les zones inferiors formada per una roca més tova (argila o marga). Gràcies a aquest procés d'uns quants milers de milions d'anys tenim aquest meravellós paisatge.

Aquest petit desert és accessible amb cotxe, ja que una pista forestal en rodeja la part central, coneguda com a 'Bardena blanca' pel color de les roques. Des d'aquesta pista hi ha diferents itineraris, en bici o a peu, que ens permeten gaudir d'aquest paratge completament recomanable!

Surtsey, l'illa que va sortir del no-res

A 7km de l'illa del Hierro, a les Canàries, s'han detectat senyals d'una erupció submarina a 2.000m de profunditat (serà el principi de la creació d'una illa?). Això, tot i que amb diferències, em recorda una història:

Un matí de novembre de 1963, al costat de les illes Westman, al sud d'Islàndia,  la tripulació d'un pesquer va veure una columna de fum que sortia del mig de l'oceà. Pensant-se que era un vaixell amb problemes s'hi van acostar. Un cop allà, la sorpresa va ser seva en trobar-se amb una sèrie d'explosions que sortien del mar i que expulsaven cendres. Era el principi de la creació d'una illa! 

L'erupció volcànica submarina va durar 5 anys i va formar 3 illes, només una de les quals ha resistit el pas del temps, actualment té 1.4 km² i segon els geòlegs, no hi ha perill que desaparegui. Aquesta illa va rebre el nom de Surtsey, en honor al Déu del foc nòrdic. No cada dia sorgeixen illes del fons del mar i ràpidament Surtsey va ser considerada una espècie de 'laboratori natural'. 

L'únic rastre humà és una cabana pels científics que l'estudien, que s'han d'assegurar de no introduir cap tipus de vida (llavors, animals, insectes,..) quan hi van per tasques d'investigació. A l'illa s'hi van fer primer diversos estudis geològics i després es va començar a estudiar la seva colonització. Es va aprofitar l'oportunitat per observar la creació d'un ecosistema del no-res i estudiar-ne la seva evolució. Plantes i animals s'han establert a l'illa. Al registre fet al 2008 s'hi van trobar 69 espècies de plantes, 14 d'ocells, així com petits invertebrats (aranyes, escarabats,..), a més, els seus voltants presenten una abundant vida marina.

Així doncs, Surtsey ha quedat aïllada d'una possible colonització humana, i la vida segueix allà lentament el seu curs. L'illa de Surtsey va ser declarada patrimoni mundial de la humanitat per la Unesco el 2008.

La Diada de Catalunya

El 11 de Septiembre se celebra cada año la 'Diada Nacional de Catalunya', que en ningún caso simboliza, como muchos creen, la derrota de la Corona Catalano-Aragonesa (o Catalunya) contra Castilla, sino que es uno de los últimos actos de la Guerra de Sucesión Española que tuvo lugar del 1701-1715. El 11 de Septiembre de 1714, las tropas de Felipe V entraban en la ciudad de Barcelona después de 14 meses de sitio, ciudad que junto con otras ciudades del entonces imperio español, defendian los derechos de sucesión del archiduque Carlos de Austria. Cabe decir, que entre los partidarios de Felipe V también habia ciudades de la antigua Corona Catalano-Aragonesa, como la ciudad de Cervera, a la que se premió por su fidelidad con una universidad. Poco después de la caída de Barcelona, que pone fin a la guerra de sucesión, se promulga el Decreto de Nueva Planta y se implanta un sistema político uniforme en casi todos los territorios, lo que conlleva la abolición de las instituciones y de las libertades civiles catalanas.

Durante los más de 2 siglos siguientes, la lengua, las tradiciones, las instituciones y otras libertades civiles catalanas fueron, en distintos grados y/o momentos, prohibidas, abolidas, perseguidas y/o castigadas. Con pocas excepciones como la creación de la 'Mancomunitat de Catalunya' o con la instauración de la II República, no fue hasta después de la muerte de Franco, en 1980, cuando se restauró el 'Parlament de Catalunya', que Catalunya recuperó la normalidad con la vuelta de nuestras libertades civiles.

Así pues, el 11 de Septiembre celebramos, que a partir de la pérdida de nuestras libertades se forjó un sentimiento colectivo de nación, de país, que va más alla de las fronteras y que está ahí donde están nuestras conciencias. Celebramos que, después de casi 3 siglos de opresión, hemos sido, somos y seguiremos siendo una nación, ya seamos españoles, franceses o un estado independiente. Celebramos el nacimiento de una conciencia colectiva como pueblo catalán capaz de perdurar ante cualquier adversidad.